"Chapeau" Toni

Hola de nou amics,

Ja feia temps que no escrivia cap nota. No per manca de temps sino per deixadesa pura i simplement. Sóc bastant despistat, ho tinc assumit !
No sé si recordeu la meva darrera crónica. La de la marató de Barcelona. Feia esment d'un noi amb una samarreta i una gorra vermelles. Aquell que empenyia una cadira de rodes que quan el vaig adelantar em vaig ficar a plorar.
Doncs bé, fent una mica de recerca pel web, l'he trobat. Aquest noi és el Toni Muñoz Garcia amb el dorsal 12626 i suposo que el noi de la cadira és el seu germà Toni amb el dorsal 12627.

Gestes com aquesta em fan superar-me encara més...."Chapeau" Toni !!!!!!!!!!!!

Feina feta

Hola,

ja han passat dos dies després de la marató de Barcelona i no passa un hora sense que el meu cervell retraci cadascun dels moments viscuts. Ha estat una experiència francament formidable. La cursa ha estat dura però crec que m'he preparat bé ja que l'he acabada amb el temps que m'havia marcat. Per ser la primera estic content i satisfet malgrat -com em diuen- he estat un pél prudent i conservador. La veritat és que he llegit tolts articles sobre maratons i tots ells preconitzaven prudència. 

El dia començava assolellat i a iniciativa del Pere Marquina (molt bona idea Pere) vam quedar uns quants andorrans a la font de Montjuic. L'ambient era distés però alhora solemne...almenys per mi i pel que significava aquell dia. El meu bon amic David Ledesma es va aixecar d'hora per fer-me unes fotos  (i quines fotos!!!!) per un repor que està preparant.

Tot seguit cap a la sortida que vaig atravessar quasi 9 minuts després del tret de sortida de la gentada que hi havia. Per cert els speakers em feien ficar la pell de gallina ja que anaven animant a certs atletes pel seu nom (duiem tots el nostre nom al dorsal).

Em vaig trobar molt bé fins al km 28, mantenia un ritme de 4h45-50 i em sentia cómode malgrat  que el meu inseparable company de fatigues Sera Vall m'obligava a forçar la màquina de tant en tant (li costa bastant ser constant i s'accelera repetidament). El Camp Nou, la Sagrada Família, la Torre Agbar...tots els punts emblemàtics de Barcelona han presenciat l'esdeveniment i han contribuit a que els 15000 atletes gaudissin d'alló més. El David Ledesma ens anava seguint amb la bicicleta i anava fent unes fotos que segur que hauran quedat guapíssimes. Gràcies David per haver-me acompanyat durant aquest tram! Però el que m'ha emocionat més durant aquest primer tram que estic comentant, ha estat un dels participants que hem passat. No sé com es deia, ni tant sols recordo el seu dorsal. Era un senyor que duia una samarreta i una gorra de color vermell. Quan em trobava a 20 metres per darrera d'ell veia com els atletes que el passaven li tocaven l'espatlla...però no entenia el qué passava. Ho vaig entendre quan em vaig trobar a la mateixa alçada que ell. Estava empenyent una cadira de rodes on hi seia un noi amb discapacitats físiques i motrius sèries. De sobte vaig calcular quina distància li quedava per acabar i em vaig imaginar l'esforç que li requeriria creuar la linia d'arriba. Era evident que aquell senyor s'havia -tal com jo- marcat un repte. No ho vaig poder evitar...li vaig tocar l'espatlla jo també i em vaig posar a plorar concient que ningú em podia veure ja que duia ulleres de sol. Alló si que tenia mèrit. No sé si va acabar i no crec que ho sàpigui mai, però gestes així ja són una victòria! Bravo senyor de la samarreta i la gorra vermelles!!!!!

Passats els 28 km, vaig conéixer al "senyor del mall" també conegut com "mur". Les cames se m'estaven agarrotant i notava que perdia elasticitat. El rellotge em marcava unes polsacions relativament cómodes (152ppm) però les cames deien que no podien més. Vaig apretar les dents, vaig prendre un gel, una mica d'aigua i vaig continuar. He d'agrair el suport dels milers i milers de persones que es trobaven al tram Torre Agbar - Fórum. Els ànims que donaven et portaven. Però sobretot he d'agraïr la persona que més s'ha cuidat de la meva preparació : el David Isal. El dia abans em va preparar un joc de gels energètics i va marcar en cada un d'ells a quin km me l'havia de prendre. David, gràcies de nou. M'has ajudat moltíssim. La teva experiència ha estat clau. 

Fins al km 32 vaig seguir patint i vaig baixar el ritme. Em passava la idea d'abandonar pel cap tant el mal als isquiotibials m'estava fent patir. Però alhora sabia perfectament que si aguantava una mica més aquell mal desapareixeria a mida que anaven descomptant els km. pel simple fet d'aproximar-se a la culminació del repte. El Sera també estava passant per un mal moment i vaig recordar la nostra primera cursa junts a Mollerussa on ens va passar quelcom similar. Al final l'un va estirar de l'altre i així vàrem anar fent els següents km fins que a l'entrada de l'Avda Paral.lel on vaig sentir un "David, ja veig Plaça Espanya" de la boca del Sera. Ja no em feia mal res tot i que no em veia amb cames per accelerar. La gent cada cop era més nombrosa i cada cop es sentia més fort l'speaker de l'arribada. De sobte em vaig enrecordar de totes les persones que vaig enumerar en el meu darrer post i sense quasi adonarm'en ja estava a la Plaça a punt d'encarar la recta final.

Recordo que li vaig donar la ma al Sera tot donant-li gràcies (hem entrenat junts durant aquests 5 mesos) i em vaig posar a buscar a la Bàrbara i al Liam entre la multitud. Em va costar però quan faltaven 120 metres vaig sentir un "David" inconfundible. Em vaig girar i allà estava el Liam jugant amb d'altres nens. El vaig agafar en braços i li vaig fer un petó enorme tot vessant llàgrimes de satisfacció. Era un petó d'agraïment i de ràbia alhora. Tot seguit el vaig posar a terra i vam córrer junts fins a  creuar l'arribada on vam retrobar a la Bàrbara.

Un dia que no oblidaré mai!

Queden 3 dies!!!!

Hola de nou,

queden 3 dies per l'aconteixement pel qual porto més de 6 mesos preparant-me, per la prova de foc, per demostrar-me a mi mateix que torno a ser el de sempre, que tot això ha estat un episodi de la meva vida que m'ha ensenyat a viure millor i a re-ordenar-me les prioritats. Si acabo la marató o millor dit quan acabi la marató posaré un punt (espero que final) a dit episodi.
Aquests darrers dies no paro de pensar en la cursa. A les nits somío sovint i em veig a la sortida, nervios però content...i de cop i volta em veig a l'arribada on m'esperen els meus :
- la Bàrbara que ha estat el pilar amb el que m'he recolzat durant la malaltia i que ha passat per moments horribles procurant que jo no me n'adonés mai (quina paciència, pobreta!!....t'estimo ;-)),
- el Liam, el motor de la meva recuperació, la criatura més entranyable del món, l'únic capaç d'arrencar-me somriures quan el meu cos i jo formavem el binomi més lamentable i destrossat per la quimio.
- els meus pares i germana, que sempre han estat amb mi, ja sigui per la seva presència física o bé espiritual, i que han hagut de tragar els canvis d'humor i les reaccions exageradament viscerals provocades pel verí.
- veig als Drs Ripoll i Albiol i a la Dra Puig, fent-me un signe amb el polze enlairat (ells són persones de poques paraules) i jo els hi pico l'ull...en certa manera m'han salvat la vida!!!
- les infermeres de la 4a planta (Eva, Marta, Lluisa, Gemma, Carme, etc) que sempre han conjugat a la perfecció professionalitat i humanitat. Per cert el truco d'anar descomptant les sessions, em va anar bé!!!

M'agradaria que tots ells poguéssin estar a l'arribada el proper diumenge. En certa manera, aquest repte és la meva forma d'agraïr-los tot el que han fet per mi.

De tot cor, gràcies.

Dia mundial contra el càncer

Hola,

el divendres passat dia 4 de febrer va ser el dia mundial contra el càncer. El meu sentiment és que es parla ben poc d'aquest dia. Em refereixo que estaria bé que a Andorra s'organitzéssin actes on es parli del càncer. Xerrades d'algun expert oncòleg, taula rodona de diferents afectats, experiències viscudes (aquestes poden ajudar moltíssim a la gents que està a punt de seguir un tractament de quimioteràpia, per exemple), etc.
L'altre dia el govern anunciava un nou pla de salut on es fa èmfasi sobre la prevenció d'aquesta malaltia...ho celebro, i molt! Ja era hora! Peró penso que cal anar més enllà. Cal una certa desdramatització del que envolta a la paraula "càncer". I es que amb aixó m'hi vaig trobar ara ja fa un any i pico. M'explico : quan em van diagnosticar la malaltia, el Diari d'Andorra va fer una plana explicant la notícia vinculant-la amb la meva vida d'esportista relacionada amb el rugby. Evidentment, alló va ser la "taca d'oli" de manera que la gent es va assabentar molt ràpidament. Però a mi ja m'estaba bé per que era una manera de dir "si, m'han trobat un tumor...i què?...Penso lluitar i sortir-me'n i vull que tothom vegi que una actitud positiva em portarà cap a la curació".
Dies més tard, em trobava amb la gent i parlavem del tema. No obstant, el sentiment que desprenien la majoria dels meus interlocutors era el de "pobret el David, segurament li queden pocs dies...quina pena, amb lo jove que és...". I en certa manera és bastant normal. És normal per que el "maleït cranc" és la causa de 3 milions de morts cada any. I és normal perque durant molt temps no s'ha progressat massa des del punt de vista preventiu, curatiu o bé de tractament.
Però la tendència està canviant. Molts estudis encetats fa uns quants anys, ja veuen les primeres conclusions, molts fàrmacs ja donen bons resultats, moltes conductes preventives ja demostren ser efectives...en definitiva hem de ser optimistes i pensar que anem per bon camí. I per aixó crec que impulsar la creació d'una associació contra el càncer a Andorra ajudaria a reduir o com a mínim a matitzar la espècie de fòbia social que desperta. Qué en penseu?
Una abraçada i SALUT!

Queden 32 dies

Hola amics,

només queden 32 dies. Les sensacions estan sent molt bones sobretot després de la 1/2 Marató de Barcelona. Ara només he d'acumular un pel més de càrrega i després descansar fent tant sols una mena manteniment a base de "rodar" suau. La marató de Barcelona és el 6 de març vinent i ja queda ben poc.
Faig memòria i retrospectiva...un any enrera estava a l'hospital alternant sessions de quimioteràpia amb analítiques de sang. Intentant que els 3 dies d'administració d'aquell "verí" tinguéssin el mínim d'impacte sobre el meu estat mental. Només el mental ja que era evident que el físic i metabólic me'l destrossava !!!! Com ja ho he dit no desitjo un tractament d'aquest tipus a ningú perque realment es fa molt dur completar-lo. Ja parlaré d'aixó més endavant...
Avui la meva intenció és només inaugurar aquest bloc (o blog...mai he sabut com es diu i s'escriu...) per intentar ajudar a través d'experiències viscudes, anècdotes, consells i altres exemples als qui, com jo, han sobreviscut a la malaltia probablement més "assassina" de les darreres dècades : el càncer.
Ànims, després del dolor, de la desesperació, de la soletat i del més profund sentiment d'injustícia es fa més agradable el tast de la victòria....com a tot esport!
Una abraçada i SALUT!