Feina feta

Hola,

ja han passat dos dies després de la marató de Barcelona i no passa un hora sense que el meu cervell retraci cadascun dels moments viscuts. Ha estat una experiència francament formidable. La cursa ha estat dura però crec que m'he preparat bé ja que l'he acabada amb el temps que m'havia marcat. Per ser la primera estic content i satisfet malgrat -com em diuen- he estat un pél prudent i conservador. La veritat és que he llegit tolts articles sobre maratons i tots ells preconitzaven prudència. 

El dia començava assolellat i a iniciativa del Pere Marquina (molt bona idea Pere) vam quedar uns quants andorrans a la font de Montjuic. L'ambient era distés però alhora solemne...almenys per mi i pel que significava aquell dia. El meu bon amic David Ledesma es va aixecar d'hora per fer-me unes fotos  (i quines fotos!!!!) per un repor que està preparant.

Tot seguit cap a la sortida que vaig atravessar quasi 9 minuts després del tret de sortida de la gentada que hi havia. Per cert els speakers em feien ficar la pell de gallina ja que anaven animant a certs atletes pel seu nom (duiem tots el nostre nom al dorsal).

Em vaig trobar molt bé fins al km 28, mantenia un ritme de 4h45-50 i em sentia cómode malgrat  que el meu inseparable company de fatigues Sera Vall m'obligava a forçar la màquina de tant en tant (li costa bastant ser constant i s'accelera repetidament). El Camp Nou, la Sagrada Família, la Torre Agbar...tots els punts emblemàtics de Barcelona han presenciat l'esdeveniment i han contribuit a que els 15000 atletes gaudissin d'alló més. El David Ledesma ens anava seguint amb la bicicleta i anava fent unes fotos que segur que hauran quedat guapíssimes. Gràcies David per haver-me acompanyat durant aquest tram! Però el que m'ha emocionat més durant aquest primer tram que estic comentant, ha estat un dels participants que hem passat. No sé com es deia, ni tant sols recordo el seu dorsal. Era un senyor que duia una samarreta i una gorra de color vermell. Quan em trobava a 20 metres per darrera d'ell veia com els atletes que el passaven li tocaven l'espatlla...però no entenia el qué passava. Ho vaig entendre quan em vaig trobar a la mateixa alçada que ell. Estava empenyent una cadira de rodes on hi seia un noi amb discapacitats físiques i motrius sèries. De sobte vaig calcular quina distància li quedava per acabar i em vaig imaginar l'esforç que li requeriria creuar la linia d'arriba. Era evident que aquell senyor s'havia -tal com jo- marcat un repte. No ho vaig poder evitar...li vaig tocar l'espatlla jo també i em vaig posar a plorar concient que ningú em podia veure ja que duia ulleres de sol. Alló si que tenia mèrit. No sé si va acabar i no crec que ho sàpigui mai, però gestes així ja són una victòria! Bravo senyor de la samarreta i la gorra vermelles!!!!!

Passats els 28 km, vaig conéixer al "senyor del mall" també conegut com "mur". Les cames se m'estaven agarrotant i notava que perdia elasticitat. El rellotge em marcava unes polsacions relativament cómodes (152ppm) però les cames deien que no podien més. Vaig apretar les dents, vaig prendre un gel, una mica d'aigua i vaig continuar. He d'agrair el suport dels milers i milers de persones que es trobaven al tram Torre Agbar - Fórum. Els ànims que donaven et portaven. Però sobretot he d'agraïr la persona que més s'ha cuidat de la meva preparació : el David Isal. El dia abans em va preparar un joc de gels energètics i va marcar en cada un d'ells a quin km me l'havia de prendre. David, gràcies de nou. M'has ajudat moltíssim. La teva experiència ha estat clau. 

Fins al km 32 vaig seguir patint i vaig baixar el ritme. Em passava la idea d'abandonar pel cap tant el mal als isquiotibials m'estava fent patir. Però alhora sabia perfectament que si aguantava una mica més aquell mal desapareixeria a mida que anaven descomptant els km. pel simple fet d'aproximar-se a la culminació del repte. El Sera també estava passant per un mal moment i vaig recordar la nostra primera cursa junts a Mollerussa on ens va passar quelcom similar. Al final l'un va estirar de l'altre i així vàrem anar fent els següents km fins que a l'entrada de l'Avda Paral.lel on vaig sentir un "David, ja veig Plaça Espanya" de la boca del Sera. Ja no em feia mal res tot i que no em veia amb cames per accelerar. La gent cada cop era més nombrosa i cada cop es sentia més fort l'speaker de l'arribada. De sobte em vaig enrecordar de totes les persones que vaig enumerar en el meu darrer post i sense quasi adonarm'en ja estava a la Plaça a punt d'encarar la recta final.

Recordo que li vaig donar la ma al Sera tot donant-li gràcies (hem entrenat junts durant aquests 5 mesos) i em vaig posar a buscar a la Bàrbara i al Liam entre la multitud. Em va costar però quan faltaven 120 metres vaig sentir un "David" inconfundible. Em vaig girar i allà estava el Liam jugant amb d'altres nens. El vaig agafar en braços i li vaig fer un petó enorme tot vessant llàgrimes de satisfacció. Era un petó d'agraïment i de ràbia alhora. Tot seguit el vaig posar a terra i vam córrer junts fins a  creuar l'arribada on vam retrobar a la Bàrbara.

Un dia que no oblidaré mai!